DISCUSSIÓ
Hem intentat fer una avaluació
de la posta en marxa d’un pla d’alta precoç en cirurgia ginecològica
convencional (no laparoscòpica).
Hem tingut una limitació
important al posar un límit natural (l’any) en l’avaluació dels resultats,
donat que el nostre centre es petit i la pràctica de tècniques laparoscòpiques
molt freqüent; el número de malaltes disponibles per l’estudi es petit, malgrat
que acompleix el número mínim requerit per tindré validesa estadística.
Ampliant el temps d’estudi
hagués estat possible incloure un número més gran de malaltes en l’estudi; però
part del que volíem demostrar, es a dir, que era possible, sense un programa
ambiciós i sense forçar un canvi radical d'hàbits mèdics, obtindré resultat en
la disminució d’estades en procediments abdominals, hagués perdut força de
convenciment.
Hem limitat, una mica la
validesa estadística, envers de demostrar la viabilitat d’aquesta política i
l’obtenció de resultats a valorar en poc temps.
Edat
L’edat mitja del grup control va
ésser de 38.54, i la del grup d’estudi
de 39.23 anys. No hem trobat diferències significatives respecte a l’edat
d’ambdós grups.
Durant l’estudi estratificat sí
que hem trobat diferències significatives respecte a l’edat mitja quan el motiu
d’ingrés va ésser un quist d’ovari, com per altre part sembla lògic a l’ésser
aquesta patologia més freqüent en al dona jove, amb una edat mitja més alta en
el grup d’estudi (44.95) respecte als controls (34.19).
A la resta de l’estudi
d’estratificació no hem trobat cap diferència en cap altre paràmetre estudiat.
Tipus
d’ingrés:
Com era lògic, en ambdós grups,
predomina de manera important com tipus d’ingrés el Programat.
Hem inclòs en l’estudi la
cirurgia urgent, en primer lloc per que un volum important de la mateixa, va
ésser operada com urgent només per un criteri d’optimització de quiròfan.
Per altre lloc, una part
important del procediments quirúrgics laparotòmics ho son en funció de
característiques de urgència del seu quadre clínic (quist d’ovaris accidentats,
abscés pèlvic, endometriosi, etc.) i per que moltes vegades, a l’ésser
procediments urgents no ha estat possible utilitzar tècniques laparoscòpiques.
Al voler fer un estudi ho més
complert, van optar per incloure els procediments urgents, que representaven
una part important del total de procediments practicats anyalment.
Un motiu que no ens va refrenar
d’incloure’ls va ésser que la majoria d’agrupadors havien inclòs procediments
urgents i programats, i el dotaven de la mateixa “qualitat” de cost.
Al practicar l’estudi
estratificat van veure que en el grup de cirurgia programada s’observaven
diferències significatives des de la vessant estadística en els Dies de
Postoperatori, i malgrat que rondava la significància estadística , no arribava
en el cas dels Dies Totals. Probablement, si haguéssim augmentat els efectius
d’aquest grup, els dies totals haguessin arribat a la significació.
En el grup de Procediments
Urgents, la significància estadística és dona en els Dies Totals, però no en
els de postoperatori. En cap grup se troba diferència respecte als dies de
ingrés previs a la cirurgia.
Des del punt de vista econòmic,
en ambdós grups s’obté una disminució important en la despesa: una mica més de
2 UBAs en les procediments urgents i més d’una UBA i mitja en els procediments
programats. Això extrapolat a una despesa per UBA del voltant de 30.000 ptes,
representaria un estalvi d’un quart del valor del procediment en el cas de
procediment urgent, i al voltant del 20 % en el procediment programat.
Ja hem expressat que durant
l’any 1996 disminueixen de manera notable els procediments abdominal en el
tractament de la patologia uterina benigna.
Aquest fet va ésser generat per
dos motius: per una banda els canvis en l’actitud quirúrgica, l’augment
progressiu de la cirurgia vaginal pel tractament de la patologia benigna
d’úter, i per l’altra banda per la disminució en la indicació de cirurgia en el
tractament d’aquesta patologia i en particular, el mioma uterí.
Malgrat això , hem intentat
mantindré grups homogenis per l’estudi i es mantenen en gran mida, quan es
comparen per paràmetres d’agrupació ja sigui per la cirurgia practicada o per
la complexitat de la mateix.
Els múltiples motius d’ingrés
origina uns grups d’estratificació tant petits en ocasions o tan diferents en
el numero d’efectius que invalidarien qualsevol intent d’anàlisi estadístic
seriós i per tant no farem una discussió acurada d’aquesta part de l’estudi.
Crida l’atenció, especialment,
la disminució en el número de miomes tractats amb cirurgia abdominal, ja que en
1996 pràcticament el 60 % d’aquesta patologia era tractada per via vaginal i
per tant no va ésser inclosa en l’estudi.
També és detecta un increment en
el número de quist d’ovaris com motiu d’ingrés, això com ja havíem aclarit
abans és degut a una política d’increment de l’activitat quirúrgica per
urgències.
En aquest apartat la discussió
cal centrar-la en la validesa dels procediments com criteris de dificultat
quirúrgica, així podríem discutir amb més certesa la utilitat dels agrupadors
per reflectir millor la complexitat del procediment avaluant els paràmetres no
només quirúrgics de la cirurgia sinó més bé en l’entorn complert de la malalta
inclouen la seva comorbilitat i les complicacions afegides al procediment
quirúrgic.
En el nostre grup d’estudi cal
valorar diversos factors; ja hem reflectits en la discussió dels motius
d’ingrés diverses causes de la modificació de introducció de dones en la llista
d’espera quirúrgica i no tornarem a insistir-hi més.
Els únics grups a valorar com
cal, pel numero del seus efectius, son els de histerectomia amb o sense
annexectomia i el grup de cirurgia annexial.
Al comparar pel grup de Histerectomia
entre el grup control i el d’estudi hem trobat diferències significatives en
dies de postoperatori i en dies totals (en ambdós casos amb p del 0.02) i com
en la comparació global no hi existíem diferències significatives respecte al
ingrés abans de cirurgia.
En el grup de cirurgia annexial s’observa una clara diferència
significativa respecte als dies totals d’ingrés però no respecte als dies de
postoperatori, malgrat que resta molt pròxim a obtindre-la, tampoc existeixen
respecte als dies d’ingrés previ a la cirurgia. Possiblement amb un grup amb
més efectius haguéssim trobat diferències en dies de postoperatori.
No contents amb la classificació
per procediments en volgut fer una anàlisi més clínica de les troballes
quirúrgiques i hem optar per fer l’anàlisi que reflectim al següent punt de la
discussió: l’anàlisi per complexitat de la cirurgia practicada.
Complexitat de
la cirurgia (agrupació de tècnica quirúrgica)
Hem volgut explotar una mica més la informació que tenim i hem
optat per fer una agrupació dels procediment quirúrgics per la complexitat
tècnica de la cirurgia practicada.
Així hem procedit a agrupar
aquesta cirurgia que o per associar l’histerectomia o bé per la dificultat
tècnica afegida (cas de les MIP i d’altres processos que requereixen certa
habilitat quirúrgica) podríem agrupar-se com més complexes, mentre que en altre
grup van agrupar aquest procediment més “fàcils”.
La comparació no ha demostrat
diferències significatives per cap paràmetre en el grup de Cirurgia complexa i
tampoc en el de Menys Complexa, a excepció dels dies totals on si existeixen.
Sembla que aquesta diferència
s’ampliaria amb un increment dels
efectius per grup, malgrat que això no és possible demostrar-ho.
Probablement aquesta divisió
“artificial”, que hem fet, reflecteix pobrament la complexitat
quirúrgica, o al menys ho reflecteix amb més dificultats que els agrupadors
GRD.
L’estudi en aquest marc sembla
demostrar que la instauració del pla no només ha aconseguit una reducció amb
significància estadística en els paràmetres de dies de postoperatori i dies
totals, sinó que inclòs en el segon semestre de instauració del pla s’observa
diferències respecte als dies de ingrés abans de la cirurgia.
Això que semblaria en un
principi contraproduent en aquest pla d’alta precoç. ho que sembla demostrar és
que la disciplina en el control postoperatori fa més fàcil que és produeixi una
disciplina global a tot el procés de hospitalització que condueix a disminuir
també els ingressos abans de cirurgia.
Revisant les taules corresponen
no sembla que aquesta reducció influeixi d’una manera important en els
resultats totals, ja que tots els paràmetres mostrem una significància molt
alta. No hem trobat diferències al comparar semestre a semestre el grup d’estudi.
La instauració d’un pla
d’aquesta mena representa un repte important per tot el personal mèdic i no
mèdic implicat en l’atenció hospitalària. La naturalesa d’aquest repte no és
només de tipus assistencial, de regularització i disciplina de les tasques,
sinó, i més important, un canvi de mentalitat respecte a l’ingrés hospitalari i
l’atenció integral a la malalta.
No hem trobat diferències entre
les complicacions trobades en un i altre grup. Això seria un recolzament a la
política d’alta precoç, en termes de benestar.
Las dones incloses en aquest pla
no han sofert més complicacions que les de una estada convencional.
De fet, i malgrat que no podem
obtindré resultats estadístics, hem trobat menys quadres d’anèmia en el grup
d’estudi. Donat els efectius valorats preferim no fer una anàlisi molt fina.
El seguiment de les
complicacions en el grup de estudi s’ha efectuat fins l’alta mèdica definitiva
en ambdós grups.
Aquest resultat son coincidents
amb la major part de la bibliografia consultada.
L’estat a l’alta no ha estat
diferent entre ambdós grups (p=0.716), això no només era ho que esperàvem sinó
el resultat idoni per un pla d’aquesta mena.
Si haguessin existit diferències
significatives a favor del grup control, semblaria que, malgrat el reduït
numero de efectius valorats, el programa d’alta precoç presentava problemes
respecte a l’evolució de les malaltes operades i que malgrat no haver-ho demostrat
probablement les complicacions postoperatòries fórem més importants en el grup
estudi.
Si les diferències haguessin
estat favorables al grup d’estudi, caldria estudiar si la causa de la
disminució de l’estada s’hagués degut a una més baixa incidència de
complicacions en aquest grup.
La no existència de diferències
i les complicacions molt similars d’ambdós grups, sembla afavorir el que les
diferències en estades siguin degudes al Pla d’alta precoç i no a biaix
associats.
Ja hem recollit en un capítol de
l’estat de la qüestió la importància que actualment assoleix el reingrés abans
de trenta dies com paràmetre de qualitat assistencial.
En el nostre estudi, cap dels
dos grups va presentar dones que reingressessin abans de trenta dies postalta.
Amb el qual podem referir un estàndard de qualitat molt acceptable pel dos
grups. Malgrat tot hem d’ésser prudents, ja que el número de casos estudiats no
ens dona una potència estadística suficient.
L’estudi dels dies d’ingrés
abans de cirurgia té una importància capdal, ja que representa un dels
paràmetres més sensibles a l’hora de sumar en dies d’estada.
Ja hem referit anteriorment la
importància de l’ingrés adequat en el temps. El nostre Pla no intentava reduir
aquest paràmetre, això correspondria a un pla específic de racionalització de
preoperatori (integració de proves, ingrés el mateix dia de la intervenció,
etc.).
La nostra idea era acceptar els
estàndards del nostre centre en dies d’estada prèvia a la cirurgia tant per la
cirurgia programada, com per la urgent (ja hem mencionat la seva problemàtica),
i centrar el pla en la reducció de l’estada postoperatòria i total.
Pràcticament no hem trobat diferències significatives en
la comparació. Quan hem fet l’estudi
d’estratificació, hem trobat una disminució en aquest paràmetre respecte al GRD
359 i no en la resta de grups estratificats.
Hem desglossat els dies d’estada
en previs a la intervenció quirúrgica i de postoperatori; això, com ja hem
explicat abans, ho hem fet per poder distingir ho que és pròpiament la estada
postoperatòria, de la prèvia que en molt casos té factors més estructurals
dintre de la pròpia dinàmica hospitalària.
El dies d’estada del grup
control (amb una mitjana de 6) és troba en la mitjana de l’estada de la majoria
de centres de mateix nivell i complexitat revisats a la bibliografia nacional,
corresponents al període estudiat (14,15,16,17,18,19).
Aquesta coincidència es manté
quan estratifiquem per GRD (l’agrupador triat al nostre estudi). Quan fem la
comparació amb la bibliografia anglosaxona trobem una diferència significativa
sobretot respecte a la estades posthisterectomia amb o sense annexectomia
(veure les taules del capítol corresponen), aquesta diferència té raó d’ésser
en primer lloc, per que la majoria de centres de USA fa temps que van iniciar
programes d’alta precoç per aquest tipus de procediments i per altre banda per
les retallades pressupostaries portades a terme tan al sistema social de salut
americà (Welfare Care) com per les
companyies d’assegurances mèdiques.
Crida l’atenció que aquesta
diferència pràcticament desapareix en el grup d’estudi on la mitjana d’estada
total és de 5 dies (els dies postoperatoris son de 3 dies), pràcticament
coincident amb la majoria dels autors anglosaxons (tenen un rang entre 3,3 i 6
dies), tenint en compte que la majoria dels centres americans i molts europeus
ingressen les malaltes el mateix dia de la intervenció per estalviar despeses.
Quan valorem els dies d’estada
postoperatòria hem trobat diferències significatives entre el grup control i el
d’alta precoç (p=0.01).
Durant el procés
d’estratificació hem vist que aquesta diferència es important en el GRD 358,
que possiblement carrega amb el pes estadístic, ja que en el GRD 359 no hem
trobat diferència amb significació estadística.
Quan valorem en l’estrat de
cirurgia practicada trobem que en ambdós categories n’hi ha diferències
respecte al temps de postoperatori al comparar ambdós grups i que aquesta
diferència és significativa (p=0.02) per histerectomia amb o sense annexectomia
i esta molt propera (p=0,054) en el grup de cirurgia annexial a arribar a la
significació estadística.
En el nostre estudi hem vist que
mitjançant un programa d’alta precoç es possible disminuir de manera sensible
l’estada postoperatòria.
Els dies totals d’estada
hospitalària, demostren una diferència significativa entre les estades totals
en el grup control i el d’alta precoç amb una p=0.004.
Al fer l’estudi estratificat,
per ponderar el pes de diverses variables dintre d’aquest resultat trobem que
existeixen diferències significatives tant per l’agrupador GRD 358 com pel GRD
359, en el cas de l’altre 378 no és possible extreure conclusions pel pocs
efectius inclosos.
Així mateix trobem diferències
en quan al tipus de cirurgia practicada quan s’agrupa en histerectomia amb o
sense annexectomia i cirurgia annexial, en ambdós casos amb significància
estadística.
Quan hem revisat la complexitat
hem trobat diferencia respecte a la cirurgia menys complexa, però no així
respecte a la complexa, possiblement al no ésser un agrupador adequat, ja que
com hem vist la diferència pels GRDs mostra una clara significació.
El comentaris de comparació son
molt semblants als efectuats en el paràgraf anterior per la qual cosa no us
repetirem.
Un dels aspectes més
interessants del estudi, seria el veure fins a que punt els agrupadors (en
aquest cas els GRDs) ens han estat útils per avaluar la despesa generada en
cada grup, és a dir, fins a quin punt, realment han servit d’agrupadors reals
per les nostres malaltes.
S’han fet moltes critiques al
sistema d’agrupadors, moltes d’aquestes estan recollides en el capítol corresponen.
Una de les més importants es la incapacitat per definir un cost homogeni, ja
que aquest variarà en funció del centre, etc.
El càlcul del cost per procés,
efectuat centre a centre, tindrà en compte el nivell de qualitat que volgués
assolir l’hospital, tenint en compte els preus de subministrament i de
despeses, tan variables, com les de personal, fan que un procediment determinat
tingui un cost diferent en un centre que en un altre,
Malgrat tots aquest “problemes”,
cal dir a favor dels agrupadors que permeteren un llenguatge comú, en termes no
només de procediment sinó també de cost probable i permeteren una comparació,
amb les seves limitacions, però una comparació entre despeses de cadascun dels
centres. Aquest seria un bon camí per fer una política de qualitat assistencial
tenint en compte variables econòmiques més racionals que la pura disminució de
cost per procediment.
Les polítiques de qualitat
moltes vegades han estat dirigides només a la retallada de la despesa, la possibilitat de incloure criteris de qualitat en la practica de procediments
quirúrgics farà que aquestes polítiques tinguessin que definir quins estàndards
de qualitat volem assolir en el seu servei públic i amb els preus reals de
mercat (no amb valoracions primàries, com dies d’estada o UBAs).
L’apropament progressiu al cost
real dels procediments, no només permetre la racionalització de la despesa,
sinó, i més important encara, traslladarà els estàndards de qualitat i servei
que es vulguin assolir als gestors reals dels diners , es a dir als polítics i
tindran que ser ell els que defineixin quina mena d’assistència volen donar als
seus ciutadans i per tant responsables de la retallada de despesa.
Si definides les necessitat
sanitàries del país i la seva despesa real no és donen els fons necessaris per
assolir-la, la responsabilitat serà purament política i no del metges que
malbaratem els recursos.
Si la sanitat es un dret públic
i per tant es finançat públicament, la definició dels costos reals permetrà
definir quina es la despesa real de la sanitat que volem donar i per tant la
“redefinició” dels ingressos i deutes dels centres sanitaris, dintre de un marc
més coherent de servei públic.
En aquest estudi hem utilitzat
per l’avaluació de la despesa el cost en UBAs
(Unitat Bàsica d’Assistència) a diferencia de la UPA utilitzada en
l’INSALUD, la UBA no distingeix entre la estada mèdica i la quirúrgica (la UPA
quirúrgica en l’INSALUD val 1,5 UPAs mèdiques).
No hem presentat, per tant els
resultats estadístics d’aquest paràmetres a l’ésser equivalents als dies
d’estada i per tant susceptibles d’una avaluació estadística semblant.
Tot ho dit respecte a dies
previs, de postoperatori o dies totals d’estada és pot referir a la despesa en
UBAs.
De tota manera voldrien fer
algunes valoracions des de la vessant econòmica que no estan reflectides
convenientment en l’anàlisi estadística.
Tal com per acomplir criteris
estadístics de significància cal tindré unes diferències significatives, des
del punt de vista econòmic la reducció de dies d’estada, malgrat no acomplir
criteris estadístics, té una importància en la reducció de despesa sanitària.
En el nostre estudi es pot
reflectir una baixada en la despesa per ingrés hospitalari molt interessant, ja
que aproximadament aquesta és d’un dia i mig tant per els dies de postoperatori
com pel dies totals.
Malgrat que menyspreem el mig
dia, per problemes del cens hospitalari, obtindríem un reducció d’una UBA per
procediment (al voltant de les trenta mil pessetes).
Quan hem fet l’anàlisi
estratificat trobem encara uns resultats millors, ja que en el grup 358 (que
agrupa procediments amb comorbilitat i complicacions, trobant una reducció de
més de dos dies de estada, aquesta reducció en un grup que es considerà de més
despesa que el semblant en procediment, representa una important reducció en el
costos assistencials.
Durant la resta del procés
d’estratificació també s’observa aquesta reducció en els paràmetres de cirurgia
practicada (al voltant del dia i mig de reducció d’estada).
Sí el pagament de la
despesa fora per processos això hagués significat una disponibilitat de recursos semblants a la reducció
d’estada, per dedicar a altres malaltes.
N’hi ha molt pocs estudis que
reflecteixin de manera correcta la despesa total de un procés, ni el pes
ponderat de cada despesa parcial. La introducció de sistemes de pagament per
processos ha fet que en els darrers anys és comenci a treballar per definir el
cost real de cada procediment hospitalari.
La complexitat d’aquest i la
quantitat de variables, i per que no dir-ho, d’interessos fam que aquest
estudis, ocasionalment avalats per gabinets de qualitat; siguin, avui per avui,
indicadors en ocasions d’estàndards de qualitat marcats per polítiques de
qualitat total, però no estrictament capaços de definir el cost real del
procediment.
El problema no esta, només
centrat en la dificultat d’estudiar acuradament el cost real ( no el cost
definit per estàndard de qualitat), sinó que, a més a més, esta influenciat per
polítiques econòmiques globals i polítiques de benestar social.
El cost, procediment a
procediment, varia molt d’un hospital a un altre, tant per les diferències de
preus com de polítiques i prioritats sanitàries.
El coneixement acurat d’un
procés complex com el quirúrgic en que participen una gran varietats d’agents
interns i externs al mateix temps, permetria, com ja hem dir, definir els
diferent pesos de cost de cada agent participant.
Però això sempre mediatitzat per
la consecució d’estàndards de qualitat i un altre factor important, si la
definició de aquest preu del procés té un reflex en el pagament de l’atenció
mèdica (per part del SCS o un altre agent pagador), això pot fer, encara més
palesa, les diferències entre centres no només pels estàndards que un centre
volgués assolir sinó també per les carregues, tant de personal con de defectes
infrastructurals i funcionals que pugues tindré i que encariria molt el seu
procés.
Un dels problemes més important
per posar en marxa un pla de reducció d’estada hospitalària és la resistència
pel personal sanitari (mèdic, infermeria, auxiliars, etc.) a portar-ho a terme,
aquesta resistència té les vessants habituals en qualsevol procés d’innovació:
resistència al canvi, por al desconegut, etc. , en aquest camp també influeix
d’una manera decisiva la criminalització progressiva de l’activitat clínica.
La necessitat d’un liderat ferm
i compromès en els objectius del pla va ésser una de les fites més importants
demostrades en el disseny, i posta en marxa del pla.
El personal sanitari encarregat
de la cura postoperatòria de les malaltes va assolir el programa com una part important de la seva feina i una millora
del servei. Gran part d’aquest amb entusiasme i dedicació plena.
La participació en les tasques
de disseny va ajudar molt a que el programa fos concebut com una feina en equip
i d’equip i així va ésser més fàcil portar-lo a terme.
La flexibilitat en els
objectius, va permetre assolir els perllongaments d’estades generades per actituds no compromeses amb el pla, sense
que es perjudiquessin els resultat
previstos, malgrat que els resultats estadístics no serien tan “vistosos”.
Aquesta flexibilitat va ésser
assolida en el disseny del pla com un factor important, no és tractava
d’imposar nous hàbits assistencial de cop, sinó convèncer d’una política d’alta
més precoç com criteri de qualitat assistencial.
L’existència d’un sistema de
cures postaltes de fàcil abast, va demostra una utilitat important en que el
pla fos assolit per la resta del personal sanitari; al sentir un recolzament
important en el procés posterior a l’alta i més important, per la malalta que
no es sentia desatesa en cap moment, sinó més bé , al contrari, al facilitar-la
un servei més.
Una part molt important del
pla era que la realització d’aquest no
generés insatisfacció en el grup de dones amb alta precoç.
Aquesta qüestió va posar en
ocasions en problemes a l’equip mèdic al no ésser molt rígid en l’acompliment
dels protocols i ésser en ocasions complaent amb requeriments socials i no
mèdics d’algunes dones.
En principi la manca de rigidesa
respecte a l’acompliment de pla, entrava dintre del marc estratègic del pla
d’alta precoç, no només per garantir un grau de satisfacció acceptable per part
de les dones, sinó també per donar un marc de
treball prou lax dintre de l’activitat dels equips mèdics.
És clar que si el pla s’hagués
portat amb més rigor, els resultats haguessin estat més vistosos, sobre tot des
de la vessant estadística, però també que el grau de satisfacció de la dones
incloses dintre del pla hagués estat molt baix.
Qualsevol pla de reducció
d’estada hospitalària té que tindré com eix central la millora de la condició
de la dona postoperada i el facilitar, dintre del seu entorn més proper, la més
ràpida rehabilitació; és aquest convenciment i no l’estalvi de diners el que
ens ha mogut a dissenyar aquest pla, no massa ambiciós en quan a resultats
inicials però molt en quan a marcar un camí.
Per avaluar aquesta part de
l’estudi vam analitzar les reclamacions efectuades durant el període d’estudi i
que eren rebudes pel Atenció al Malalt que té una relació directe amb el
Gabinet de Qualitat del nostre centre.
No van efectuar cap enquesta de
satisfacció específica pel encariment del estudi que representaria (al tindré
que efectuar-se segon alguna tècnica definida per aquesta qüestió i requerir
una despesa, com mínim telefònica, important).
No van trobar cap queixa per les
altes donades en el grup d’estudi, respecte als dies d’estada.
La majoria de les queixes
recollides és referien a problemes d’hostaleria hospitalària (escassa
variabilitat en el menjar).
Malgrat que la valoració en base
a les queixes i no mitjançant un estudi de percepció de qualitat resta validesa
a les conclusions, pensem que en l’àmbit hospitalari actual, on la queixa
sistemàtica es quasi bé un constant, el no haver recollit cap queixa respecte
als dies d’estada postoperatori es un indicador de la flexibilitat, com mínim,
del pla i alhora de la qualitat del servei aconseguit.
1.
Resulta possible escurçar les estades hospitalàries en cirurgia
laparotòmica ginecològica per patologia benigna, mitjançant el disseny de plans
d’alta precoç amb uns estàndard de qualitat adients.
2.
L’aplicació d’un pla d’alta precoç en cirurgia laparotòmica ginecològica
per patologia benigna no incrementa la morbilitat pròpia del procediment
practicat.
3.
L’aplicació d’un pla d’alta precoç en cirurgia laparotòmica ginecològica
per patologia benigna no incrementa el número d’ingressos en el postoperatori
immediat ni tardà.
4.
El pla d’alta precoç permet una significativa reducció de despeses per
estada respecte a les estades convencionals.
5.
L’aplicació d’un pla d’alta precoç no modifica la qualitat del servei
percebuda per la malalta.